La Pedagogia Internacional

En aquesta última entrada de bloc, faré referència a la pedagogia comparada i la pedagogia internacional.

Al llarg de l’assignatura de Pedagogia Internacional, he pogut adonar-me sobre l’important que és en educació, no tancar-nos en el nostre SE, contemplar així els SE dels països del nostre voltant. D’aquesta manera, a partir d’un anàlisi descriptiu, interpretatiu, i comparatiu amb altres SE, podrem aprendre i reflexionar sobre com es dóna resposta a alguns problemes comuns en educació  a altres països:  

“ (…) nuestros problemas no son únicos, aspecto de enorme utilidad, ya que nos incita a buscar y a comprender fuerzas y factores fuera de las fronteras de nuestra sociedad (…) En tales casos no sólo es provechoso conocer los fenómenos que tienen lugar en otros países sino los intentos de solución en curso y las dificultades que éstos deben superar.”

(Noah 1990, 179)

Tanmateix, partint d’aquesta cita, m’agradaria dir que és molt important no quedar-se solament amb els resultats, per exemple del índex  fracàs escolar que es dóna a cada país, sinó que és molt important fixar-nos, analitzar i reflexionar sobre l’evolució i el procés que ha portat a terme l’ Estat per tal de reduir aquest índex:

No podemos pasearnos a nuestro antojo por los sistemas educativos del mundo entero como lo haría un niño por un jardín, cortando una flor de una planta y algunas hojas de otra, y esperar que si después se metiera en tierra lo recogido el resultado sería una planta que diera frutos. Un sistema nacional de educación es algo vivo, resultante de luchas y dificultades, quizás olvidadas, y de batallas pretéritas.   

Michael Sadler (citado en Higginson 1972, 365-366)

Cal destacar, que tot i que tinguem uns problemes comuns, és molt important que aprenguem dels altres països, però no els copien. Cada Estat té unes característiques diferents, i és molt important que les mesures  que es portin a terme en aquest, s’adeqüin a les seves característiques i necessitats.

En conclusió, l’assignatura de Pedagogia Internacional ha estat molt enriquidora, donat que m’ ha permès analitzar i reflexionar sobre el nostre SE, i els SE d’altres països, per tal d’així aprendre d’ells. 

Establim un consens en matèria d’educació

Després de la lectura del llibre “Los sistemas educativos europeos. ¿Crisis o transformación?”, he reflexionat sobre diferents temes, i un d’ells fa referència al constant canvi normatiu i la falta d’estabilitat del Sistema Educatiu (SE) d’Espanya.

Darrera la lectura, envers aquest tema en vaig plantejar: Perquè hi han hagut tants canvis en educació? Perquè encara no s’ha establert un consens en l’àmbit polític referent en aquesta? Com és que encara hi ha canvis en les lleis d’educació referents a la presència de l’Església en el SE?

Avui concretament s’ha aprovat una nova llei d’educació la LOMCE, consultant diferents notícies, he trobat aquesta (http://www.canariasahora.es/articulo/educacion/la-aprobacion-la-ley-wert-un-gran-error-para-perez/20130517141215404196.html) en la que Jose Miquel Pérez (conseller d’Educació del Govern canari ) adverteix que “no se arreglaran así el sistema educativo”.

En aquesta entrada m’agradaria destacar una frase de la notícia que m’ha fet reflexionar :

“El sistema educativo necesita reformas, pero reformas acordadas, no sólo por las fuerzas políticas, sino por el conjunto de la comunidad educativa, y necesita reformas que puedan aspirar a durar en el tiempo y durar mucho, hasta ahora eso no lo estamos viendo"

Estic totalment d’acord amb aquesta idea, donat que penso que un dels grans errors d’aquesta llei, és no comptar amb el suport dels altres partits polítics, i el conjunt de la comunitat educativa, donat que no respon a les seves necessitats. Un reflex d’això, són totes les manifestacions i declaracions que s’estan fent en contra d’aquesta llei. Però igualment el fet que la comunitat educativa, estigui a favor o en contra, ha influenciat? No, donat que no se’ls ha escoltat, des de l’àmbit polític. Tanmateix, crec al igual que el conseller que és necessari establir un consens en matèria d’educació. D’aquesta manera, el canvi de govern no anirà lligat a un canvi de llei en educació, i es permetrà que les lleis d’educació puguin evolucionar, i tenir els seus efectes en la societat. Així mateix, es farien lleis pel FUTUR, i no pel present o passat, com està succeint a l’actualitat.

Mobilitzacions contra l'avantprojecte de la LOMCE.

Avui, en aquesta entrada de bloc, m’agradaria fer referència a les mobilitzacions que han hagut en contra de la proposta de la  Ley Orgánica de Mejora de la Calidad Educativa (LOMCE), la nostra futura llei d’educació.

                                                                                                        

Aquest dijous 9 de maig va haver la Segona Jornada General en Educació, a la qual van assistir professors/es, alumnes, i famílies. Són diversos els motius pels quals gran part de la comunitat educativa, no accepta els proposats canvis  d’ aquesta nova llei d’educació.

Segons EL PAÍS (http://sociedad.elpais.com/sociedad/2013/05/08/actualidad/1368031468_320468.html),  els motius generals pels quals gran part de la comunitat educativa, no accepta la LOMCE, són:

• Debat del català i el castellà a les aules catalanes
• Reaparició de les antigues revàlides
• Desaparició de l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania
• Tornem a l’alternativa de la Religió
•  Tornem a la subvenció de les escoles d’educació diferenciada
•  Retallades en educació: augment de la ràtio; augment d’hores docents;  disminució de les substitucions.

Segons ens indica el ministre d’educació, Wert, la reforma és necessària per deixar enrere les alarmants xifres d’abandonament escoltar temprà (24,9%), i els baixos resultats en les comparacions internacionals.  Però verdaderament amb aquests canvis, faran que es disminueixi l’abandonament escolar? El fet d’augmentar les ràtios a les aules permetrà reduir l’abandonament escolar temprà i millorar els resultats dels alumnes ? o la desaparició de l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania, i la reducció de l’educació artística en l’ensenyança general afavorirà a la qualitat del Sistema Educatiu (SE)?

Tanmateix en aquesta entrada de bloc m’agradaria centrar-me concretament en un dels aspectes que promou la proposta de la LOMCE: la reaparició de les revàlides.

Tal i com se’ns a la notícia EL PAÍS,   amb la proposta de la LOMCE, es promouen les revàlides, és a dir un sistema d’avaluació extern, que els alumnes hauran de passar a dos de les etapes educatives: ESO i batxillerat. Tanmateix, per exemple, els alumnes que acabin l’ESO, en el cas que vulguin continuar estudiant hauran d’aprovar un examen final,  el qual variarà en funció de si volen fer batxillerat o FP.

En referència a les revàlides, he trobat un document escrit per Jose Luis Medina (https://www.yoestudieenlapublica.org/descargas/SLW_Jose_Luis_Medina_IRES.pdf) en el que fa referència d’entre d’altres aspectes, a aquest factor.

La lectura d’aquest document m’ha fet reflexionar,  i pensar si verdaderament amb la reincorporació de les revàlides s’està vetllant per un SE de qualitat.  I és que, tal i com ens indica Jose Luis Medina “La capacidad de gestión de la evaluación es un sistema complejo en donde se tiene en cuenta al alumnado en todas sus dimensiones, y en el que se dan conjuntamente la autoevaluación y la coevaluación y pretende la mejora de los procesos de aprendizaje y de la propia práctica docente.” Segons la meva opinió amb les revàlides s’està tornant enrere, reduint l’avaluació als resultats en una sola prova, i solament s’estan avaluant els resultats de l’aprenentatge, i no el procés que ha seguit l’alumne en aquest aprenentatge. Així mateix, amb les revàlides no s’està promovent un aprenentatge consistent i durador, el qual segons la meva opinió és essencial per una educació de qualitat.

No obstant, el ministeri sosté que “este sistema de exámenes señaliza claramente “los objetivos que han de cumplirse al final de cada ciclo y etapa”, incentiva “el esfuerzo de los estudiantes”, “garantiza al alumno, a su familia y a la sociedad un nivel de conocimiento adecuado” y da “transparencia” al sistema.”  Sincerament, jo hem plantejo si realment amb aquest sistema de revàlides, els objectius de cada etapa o cicle es poden avaluar, ja que tal i com ens indica Jose Luis Medina, és complicat dissenyar proves externes per mesurar certs tipus de competències bàsiques. D’altra banda, jo hem plantejo verdaderament si amb aquestes s’incentiva l’esforç dels estudiants per desenvolupar la seva capacitat d’aprendre a aprendre, o si verdaderament el que s’incentivarà és un aprenentatge memorístic, poc durador, on l’únic important són els resultats finals, i no el procés seguit.

M’agradaria acabar amb una frase de Jose Luis Medina, amb la que estic totalment d’acord:  

“La enseñanza de calidad no es la que adiestra para permitir a los alumnos superar pruebas de reválida, sino la que persigue y provoca el tratamiento de problemáticas relevantes y aprendizajes consistente” ( Jose Luis Medina)

Augmenta el número de joves que ni estudien, ni treballen

Per aquesta entrada, he escollit parlar d’una noticia, en la qual la Fundació Jaume Bofill, informa que a Catalunya ha augmentat el número de joves d’entre 16 i 24 anys, que no estudien ni treballen ( ni-nis). Així mateix, actualment són 140.000 joves ni - nis, és a dir gairebé un 22%. Tanmateix, a la noticia també es comenta que a Catalunya, és superior la mitja de joves que accedeixen a l’Universitat, que a l’Unió Europea. No obstant, a Catalunya no hi ha prous llocs de treball adequats a la seva qualificació.

La lectura d’aquesta noticia, m’ha fet reflexionar sobre l’organització i el funcionament del nostre SE. Per una banda, amb aquesta noticia darrera el coneixement del percentatge de joves que no estudien, ni treballen, m’he plantejat preguntes com: S’està orientant als joves de manera adequada pel seu futur posterior? Se’ls està informant sobre les diferents sortides que tenen? Se’ls està ajudant a conèixer el seu perfil professional? El nostre SE postobligatori es motivador pels joves d’avui en dia, i respon a les seves necessitats?

Tanmateix, també m’he plantejat quines perspectives de futur laboral tenen a l’actualitat els joves d’avui en dia, donat que la situació d’atur és molt alta, i no hi ha llocs de treball.

Tanmateix, la data que es comenta a la notícia sobre la mitja de joves que accedeixen a la universitat a Catalunya, la qual és superior a la de la resta de la Unió Europea, però no hi ha suficients treballs adequats per aquesta titulació, m’ha fet reflexionar. Penso que a l’actualitat a Espanya, hi ha una perspectiva negativa de la Formació Professional, la qual està infravalorada, donat que es percep com una via per aquelles persones que no volen estudiar més, o que tenen més dificultats en el seu aprenentatge. Així mateix, s’hauria de trencar amb aquest prejudici, i s’hauria de valorar la Formació Professional com a tal, ja que el fet d’estudiar una carrera universitària o no, no ha de ser millor o pitjor. Totes dues vies, s’haurien de percebre com a formatives e enriquidores per a l’alumnat.

En conclusió, penso que és molt important que és busquin solucions per tal de donar resposta a les necessitats  dels joves d’avui en dia, com poden ser:

-       Potenciar la Formació Professional, trencant amb els prejudicis socials davant d’aquesta, i invertint més en ella.

-       Augmentar les estratègies de motivació, i orientació als alumnes, des dels instituts.

-       Crear polítiques per tal de vetllar per l’incorporació dels joves al món laboral.

Link d’accés a la notícia: http://www.324.cat/noticia/2106554/catalunya/El-nombre-de-ni-nis-augmenta-i-ja-son-un-22-dels-joves-dentre-16-i-24-anys

La formació del professorat, i els Programes d’Iniciació.

Fent recerca de notícies d’actualitat sobre educació internacional, he trobat una notícia que m’ha semblat important e interessant. En aquesta es comenta que la Comissió Europea ha reclamat aquest mateix dimecres, que els governs europeus donin un major suport, i formació pels professors/es en l’inici de la seva carrera. L’objectiu màxim d’aquesta petició, és millorar d’aquesta manera les condicions de treball, i a la vegada l’ensenyança de qualitat dels alumnes.

M’agradaria destacar una frase de la notícia, de la Comissària d’Educació i Joventut, Androulla Vassiliou: 

"Un buen profesor puede influir de manera decisiva en el futuro de un niño, por eso insto a los Estados miembros a mejorar la formación y el apoyo de los profesores para que puedan desarrollar plenamente sus competencias"

Cal destacar, que estic totalment d’acord en què és molt important que com a Estat ens conscienciem sobre l’importància que té l’educació. És per això que

és de gran rellevància que hi hagi una formació al professorat de qualitat, i es faci un recolzament a aquest, donat que és un agent educatiu molt important, a més de la família.

Tanmateix, a la notícia també es fa referència als Programes Obligatoris d’Iniciació, per tal d’afavorir l’adaptació del professorat a les escoles, i la reducció del risc que abandonin la seva carrera de forma prematura. A més, es destaca que són 15 Estats membres, en els que porten a terme aquests projectes, entre els quals no està Espanya, però si França, Alemanya, Itàlia, Regne Unit, i Portugal.

D’aquesta manera, aquesta notícia m’ha despertat la curiositat pels Programes Obligatoris d’Iniciació i fent una recerca, he trobat un Manual dirigit als responsables polítics que vulguin introduir o fer més efectiu, un sistema d’iniciació pel nou professorat. Concretament, aquest manual és de la Comissió Europea, i s’anomena Desarrollo de programas de iniciación coherentes y sistémicos para profesores principiantes: Manual para los responsables políticos.

Entre d’altres factors, en aquest manual, es mostra concretament  una taula on es poden veure aquells països que no tenen el sistema d’iniciació professional, i els que ho tenen, a quin professorat va dirigit aquest. Concretament aquesta tarda són a partir de dades de 2008/09. 

Tal i com podem observar a la taula,  la gran majoria dels països no tenen un sistema estatal propi d’iniciació del professorat com a tal. No obstant, dels països que sí que ho tenen, la majoria ho destinen al professorat amb titulació, que no té la docència per ensenyar. Tanmateix, cal destacar que alguns països també destinen aquest programa al professorat amb titulació, i amb llicència per ensenyar, o a professors/es no titulats que encara no tenen la llicència per ensenyar.

D’altre banda, un altre dels aspectes que m’agradaria remarcar d’aquest manual, fa referència al disseny de programes d’iniciació. En aquest mateix apartat, s’emfatitza en el elements principals d’un programa d’iniciació, coherent i sistemàtic, remarcant que els professorat necessita tres tipus de recolzament: personal, social, i professional.

A continuació, en aquesta taula, extreta del manual, es poden veure  desglossats aquests tipus de recolzaments al professorat principiant:  

Tanmateix, tal i com se’ns mostra al Manual, en aquest tres components d’un programa d’iniciació, es tradueixen en quatre sistemes entrellaçats, que formen part d’un programa coherent d’iniciació: sistemes de tutoria (professor /a amb experiència ajuda al docent principiant, recolzant-li personalment, socialment, i professionalment); aportacions d’experts (donar-li accés a l’experiència i assessorament extern amb el fi d’ampliar el coneixement i l’ensenyança, a partir de seminaris, cursos, materials d’orientació...) recolzament entre iguals (reunions on els professorats principiants, es donen un suport social, personal/emocional, i professional al nou professor/a); reflexió personals del professors principiants sobre el seu propi aprenentatge en un nivell posterior.

La lectura, d’aquesta noticia i d’alguns apartats d’aquest Manual, m’ha fet reflexionar molt sobre l’important que és que com a Estat es promogui la millora de la qualitat educativa en general, i la formació del professorat, juntament amb el seu recolzament en la seva iniciació docent.

Tanmateix, crec que és molt important que es creïn polítiques educatives d’iniciació del professorat, donat que la posada en pràctica d’aquestes, podrà comportar una sèrie d’avantatges:

-          Docents principiants millor qualificats, amb les competències més desenvolupades.

-          Més recolzament al professorat en els primers anys de docència.

-          Reducció de la taxa d’abandonament dels professors/es

-          Millora dels resultats escolars

Per concloure aquesta entrada de bloc, m’agradaria anotar una frase que es cita al Manual, amb la qual estic totalment d’acord:

“Teniendo en cuenta las exigencias cada vez mayores, respecto del profesorado, y la creciente complejidad de sus funciones, el personal docente debe poder contar con un apoyo efectivo a nivel personal y profesional, a lo largo de su carrera, y especialmente al comienzo de su labor profesional (…) En particular, debe procurarse que todos los profesores cualificados reciban un apoyo, y una orientación suficientes y eficaces durante los primeros años de sus carreras”. (Consell, 2009)

Link de les fonts consultades:

-        -   Noticia:

http://www.europapress.es/sociedad/educacion/noticia-bruselas-pide-mayor-apoyo-profesores-inicio-carrera-20130424170555.html

- Desarrollo de programas de iniciación coherentes y sistémicos para profesores principiantes: Manual para los responsables políticos.

http://ec.europa.eu/education/school-education/doc/handbook0410_es.pdf

El professorat a Finlàndia

Avui m’agradaria tractar un tema que hem parlat a classe aquests dies: el professorat. Més concretament, parlaré d’alguns aspectes del professorat a Finlàndia,  a partir de la notícia titulada “Así consigue Finlandia ser el número 1 en Educación en Europa”.

Tal i com es diu a l’article, i hem tractat a classe, Finlàndia és un país amb un excel·lent nivell educatiu.  Tanmateix, a la notícia se’ns indica que “ el  éxito finlandés se debe a que encajan tres estructuras: la família, la escuela, y los recursos socioculturales (bibliotecas, ludotecas, cines...” (Javier Melgarejo).  

Concretament, pel que fa al professorat, tal i com se’ns mostra a la notícia, a Finlàndia els professors/es tenen una elevada qualificació acadèmica, sobretot a primària, donat que es considera que els millors docents han de situar-se als primers anys d’ensenyança, perquè és en aquesta etapa en la que s’aprenen els fonaments de tots els aprenentatges posteriors.

En quant als requisits d’accés a la carrera de formació del professorat a Finlàndia, tal i com s’especifica a la notícia, i  hem comentat a classe, són molt exigents. Per una banda, els futurs mestres han de tenir una nota de més d’un 9 sobre 10 en el promig de batxillerat i de revàlida. Tanmateix, també és necessari que la persona tingui una gran dosis de sensibilitat social. És per això, és valora molt la seva participació en activitats socials, voluntariat...  

D’altre banda, les universitats per tal d’escollir els aspirants a professors/es realitzen una sèrie d’activitats i proves, en les quals  aquests/es hauran de:

-       Assistir a una entrevista, per tal de valorar la competència comunicativa i l’empatia de la persona.

-       Elaborar un resum de la lectura d’un llibre

-       Explicar un tema davant d’una classe

-       Dur a terme una demostració de les aptituds artístiques

-       Realitzar una prova de matemàtiques

-       Fer una prova d’aptituds tecnològiques.

Tal i com ens indica el psicòleg i exdirector Javier Melgarejo, aquestes “són les proves més dures de tot el país”. Tanmateix, cal dir que aquest procés de selecció, està acompanyat d’una exigent llicenciatura i períodes de pràctiques, que tal i com varem poder veure a classe es fan més de 600 hores de pràctiques.

D’altre banda, pel que fa al professorat dins les aules, durant els primers anys de primària, els infants tenen el mateix professorat en totes, o quasi totes les assignatures. Aquesta mesura, permet que s’enforteixi l’estabilitat emocional dels propis infants.

Segons la meva opinió, és molt important que  com a requisits d’accés a la carrera de formació del professorat, no es tingui en compte solament una nota en base amb uns coneixements, sinó que també es valori la sensibilitat social del aspirant, com es fa a Finlàndia. Des de la meva perspectiva, ser professor/a és una professió i a la vegada una vocació. D’aquesta manera, penso que és molt important que es valorin les actituds, habilitats, i la competència comunicativa dels aspirants, entre d’altres factors.

Tanmateix, opino que a Espanya s’haurien de canviar els criteris de selecció dels aspirants a la universitat de formació del professorat, i hauríem de plantejar-nos verdaderament quin perfil de professorat volem. És per això, que veig de gran rellevància que es facin estudis, i es preguin com a referència països com Finlàndia, per tal de millorar el nostre sistema educatiu.

Per concloure m’agradaria comentar que segons la meva opinió, “La educació es la llave para el desarrollo de un país" (Harri Skog) i pel desenvolupament de cada persona.  Però no ens hem d’oblidar, que l’educació no solament depèn de la pròpia escola i el professorat, sinó que la família, l’Estat i la pròpia societat tenen un paper molt important també. Per tant, és molt important que la família, l’escola, l’Estat i la pròpia societat col·laborin, i es complementin per tal d’aconseguir entre tots/es una educació de qualitat per a tothom.

Podeu accedir a la notícia de la que he parlat en aquesta entrada de bloc, en aquest link:

http://www.abc.es/20121008/familia-educacion/abci-consigue-finlandia-numero-educacion-201210011102.html

La repetició de curs, una mesura eficaç?

A partir de la lectura, titulada El fracaso escolar en la Europa mediterránea a través de PISA – 2009: radiografía de una realidad latente, he conegut i he pogut reflexionar sobre els factors que determinen i afecten al risc de fracàs escolar a Espanya e Itàlia.

En aquesta entrada concretament, m’agradaria reflexionar sobre una  de les diferències esmentades a la lectura que m’ha sobtat més: la repetició de curs, com a  tractament des dels centres educatius al risc o fracàs escolar. A Espanya a diferència d’Itàlia i la resta de països que participen a PISA, la repetició de curs és molt més elevada, i aquesta és una mesura estandarditzada i molt estesa, tant en primària com a secundària. Concretament, aquesta mesura es porta a terme amb el suposat objectiu de reduir el fracàs escolar. Però verdaderament s’està aconseguint amb aquesta mesura reduir-ho? Tal i com podem observar al text no s’està aconseguint, donat que concretament la repetició de curs està tenint uns efectes nuls o negatius.

Segons la meva opinió, la repetició de curs, té més conseqüències negatives, que no pas positives per l’alumnat. Des de la meva perspectiva, aquesta mesura afecta negativament al nivell acadèmic, personal i social de l’alumnat. Per una banda, amb aquesta mesura s’està desmotivant a l’alumnat en el seu aprenentatge. A més, amb la repetició de curs l’alumnat perd confiança en sí mateix, i augmenta a la vegada els seus sentiments d’inferioritat al veure que els seus companys/es han passat i ell no. D’altre banda, aquesta mesura no solament l’ afecta a nivell personal i acadèmic, sinó també a nivell social, donat que l’alumnat que repeteix  s’haurà d’incorporar i adaptar a un nou grup, i això pot tenir uns efectes emocionals molt forts per a ell/a.

D’aquesta manera, hem plantejo veritablement si la repetició de curs, ha de ser una mesura “estandarditzada” com està ara a Espanya, per tal de reduir el fracàs escolar...No seria molt més eficaç, si es busquessin també altres mesures per tal de motivar a l’alumnat a estudiar, si algú l’assessorés i parlés amb ell/a per detectar verdaderament d’on prové la dificultat,  o si hagués una adaptació del sistema educatiu a les necessitats de cada alumne? Segons la meva opinió sí.

Com a reflexió final d’aquesta entrada, m’agradaria dir que el que està estandarditzat no ha de perquè ser el millor. Així mateix, en aquest cas és molt important que reflexionem críticament sobre les mesures que s’estan portant a terme a l’actualitat, per tal de prevenir el fracàs escolar... Una bona manera d’avançar i buscar noves mesures és realitzar estudis comparatius amb altres països, ja que tot i que cada país tingui unes característiques i necessitats diferents, podem adaptar  les mesures que s’estan portant a terme allà, a la nostra realitat.  Així mateix entre tots podrem construir un sistema educatiu per a tothom de qualitat.